Destrossant l' autenticitat...

Desprès de la nostra "aventura" per arribar a Vietnam, ens hem quedat tres dies a Sapa, una petita localitat rodejada de muntanyes situada al nord del Vietnam. Des de sempre aquestes terres han estat habitades per la gent H'mong i Dzao. Dues minories ètniques que a dia d'avui han deixat de banda les seves formes de vida tradicionals per viure totalment del turisme.

Durant el nostre viatge ens hem trobat molts viatgers que, a diferencia de nosaltres, buscaven arribar a les zones mes remotes del sud-est asiàtic, allà on els turistes no arriben, i per tant on les costums occidentals tampoc han arribat. Poc a poc augmenta aquest tipus de viatgers, i les minories ètniques que fa deu anys es consideraven "autentiques" avui ja no ho son. Cada cop son mes les "tribus" que han vist que del turisme es treuen mes diners que de les seves antigues activitats quotidianes.

Aquest afany aventurer de molts viatgers, considerats per ells mateixos com a positiu, esta convertint aquestes gents en "atraccions de fira". Esperem que d'aqui a deu anys encara quedi algú que visqui de manera autentica i no necessiti els dolars per ser feliç.

La penultima...

Ens trobàvem a la idíl·lica vila de Muang Ngoi, descansant i contagiant-nos de la tranquil·la vida Lao i havíem de decidir... Tornar enrere cap a la capital i anar cap a Hanoi amb un sleeper bus, o provar de passar per la frontera mes al nord que uneix Vietnam i Laos... La primera opció era bastant senzilla, dos autobusos, unes hores i estaríem a la capital de Vietnam per tornar cap a Beijing d'on anirem cap a casa... La segona era mes complicada ja que la frontera segons la guia estava tancada al estrangers i no teníem molt clar si hi haurien transports. Desprès de parlar amb algunes persones de Muang Ngoi i alguns altres viatgers ens acabem decantant per anar a fer la penúltima aventura i anar cap al nord.

Dijous al mati recollim les nostres coses i agafem una barca amb vuit persones mes, per remuntar el riu Nam Ou. El trajecte es de les millors coses que hem fet en aquest viatge, envoltats per frondosa vegetació i d'arbres centenaris poc a poc anem recorrent els poc mes de 40 kilòmetres que separen Muang Ngoi i Muang Khua. Després de tres hores navegant el Nam Ou els únics quatre passatgers "natius" que ens acompanyen a la barca es baixen en una petita platja, que forma el riu en el contacte amb una muntanya, a ells els queden sis hores caminant fins casa seva, a nosaltres poc mes de dues hores per arribar al destí.

Muang Khua ens rep amb la seva veritable cara, sense enganys... Arribem a un "port" molt humil, brut i a primera vista inactiu. Un cop ens endinsem en el poble acabem esbrinant que l'autobus que ens ha de portar fins a Vietnam no passa fins al dia següent. Un cop instal·lats en la nostra habitació (possiblement la mes bruta de tot el viatge) donem una volta pel poble, que també resulta ser el mes lleig i brut del viatge. Per sort les tardes son curtes al sud-est asiàtic, i l'estada a Muang Khua no es fa gaire llarga. El dia següent seguira el nostre viatge.

A les 7 del mati surt l'autobus cap a Vietnam, arribem al port a les 6.15 ja que no tenim molt clar on hem d'anar. Al final agafem una petita barca per creuar el riu (ja que no hi ha pont) i arribem al autobús. Allà estem, dos catalans, tres alemanys, dos eslovens i un colombià, tots esperant poder sortir de Laos. El que no sabem la majoria es que ens esperen 7 hores d'autobus per carreteres sense asfaltar i en un autobús de quan Mao va fer la mili, per recorrer els poc mes de 100 kilometres que separen Muang Khua de Dien Bien Phu.

Finalment arribem a Dien Bien Phu, ciutat on els francesos van perdre la primera guerra d'Indochina i les seves colònies al sud-est asiàtic. El nostre destí ara es, Sapa, un dels llocs mes turístics de Vietnam, una vall rodejada de pics de 2.000 metres a 30 kilòmetres de la frontera amb Xina. Un cop mes el nostre autobus no surt fins al dia següent, per tant tambe haurem de fer nit a aquesta "ciutat de províncies" vietnamita.

Aquest cop ja amb els bitllets comprats i l'estacio localitzada anem a buscar el nostre bus de les 6.30 del mati per arribar a Sapa, final d'aquesta aventura. Aquest cop anem en una minivan bastant nova, però amb mes gent de la que hi cap, on ens passarem les pròximes nou hores...

Avui dissabte hem arribat a Sapa (un lloc fantastic), després de 3 dies de viatge, unes 16 hores de bus i 5 de barca... Sense haver estalviat gaire diners ni energies, amb la ruta escollida, però amb la satisfacció d'haver viatjar lliurement, que aquí al sud-est asiàtic no es poca cosa.

Fuera del mapa

Muang Noi, es un poblado del norte de Laos donde la unica comunicacion con el exterior es por el rio Nam Ou o caminando por un sendero tres horas hasta la aldea vecina.
No hay motos, ni coches ni electricidad. Pero la montanas y la vegetacion que lo rodean hace que valga la pena pasarte casi dos horas acuclillado en un pequeno bote de bambu para llegar a el.
Aqui es donde nos hemos pasados los ultimos dias, sin poder recibir ni dar noticias nuestras, pero disfrutando de excursiones y aprendiendo mas sobre la vida laosiana.

Hemos caminado por arrozales viendo a los bufalos de agua pastar y refrescandose en los rios, descubierto pequenas cascadas escondidas entre la espesa vegetacion. Cruzando rios sin ningun tipo de puente y llenandonos de polvo por infinitos caminos de tierra.

Por la tarde, cuando el sol se volvia rojo brillante y la gente del poblado habian acabado sus tareas, la unica distraccion era pasear por las pocas calles de Muang Noi, o quedarse acuclillado en el suelo a modo de caganer, observando como jugaban a petanca (deporte nacional en Laos) los hombres. A badminton las mujeres o en el improvisado campo de futbol a los mas jovenes correr tras la pelota.

En esta tranquilidad estabamos, mientras esperabamos que hubiera gente suficiente para coger un bote que partiera hacia Muong Khua, a 50 km de una de las frontera con menos informacion de Vietnam, ya que apenas hace un ano que esta abierta.

Un paraiso llamado Don Det

Es nuestro tercer dia en una de las cuatro mil islas que se encuentran en el rio Mekong, al sur de Laos muy cerca con la frontera con Camboya.

Aqui el sol marca un ritmo de vida lento y sencillo. Con los primeros rayos de sol, la gente se levanta y empiezan sus tareas cotidianas, cuidar el ganado o pescar, arreglar el huerto, la casa o vigilar a los ninos. Poco a poco el intenso calor ira aumentando haciendo que vayamos cayendo en un letargo, del cual cueste levantarse despues de comer, asi que como no hay nada mejor que permanecer en la hamaca medio dormido o contemplando la vida pasar nos quedamos aqui.

A medida que el sol ya va bajando por el oeste, la vida en el pueblo se va animando...hoy toca fiesta en el templo budista, y desde hace horas se nota el ambiente festivo entre la gente.

A las siete cuando ya no haya sol, los poco generadorees de electricidad que hay en la isla empezaran a dar luz a las bombillas que se llenan de mosquitos. En esta parte del mundo la revolucion industrial no ha llegado, y apenas dominan la electricidad, asi que lo mejor que se puede hacer sobre las ocho de la tarde es volver a nuestra cabana por el oscuro camino contemplando la inmensa cantidad de estrellas y con la compania de alguna luciernaga que te va iluminando el sendero.

La magia escondida en la selva

Despues de un largo y pesado viaje de diez horas por las tortuosas carreteras de Camboya, nos cruzamos el pais y llegamos a Siem Reap. Desde alli nos esperaban tres dias en donde nuestras fantasias infantiles de arqueologia darian rienda suelta.

No era dificil ponerse en la piel del propio Indiana Jones, cuando lo que nos rodeaba era la mismisima selva en donde se encuentra uno de los mayores restos arqueologicos de la antigua civilizacion Khemer, Angkor. Y aunque sabiamos que no lo podiamos ver todo por la cantidad de templos que habia, estabamos dispuestos a disfrutar del entorno y a descubrir que se escondia entre los gigantescos arboles milenarios.

Botellas de agua en mano y un par de viejas bicicletas era todo lo necesario para llegar hasta Angkor.

Seis kilometros separan Siem Reap de las ruinas. Poco a poco, tras cada pedaleada, ibamos dejando atras los edificios de la ciudad, las calles asfaltadas, los claxones de las motos...y dieron paso a extranos pero excitantes ruidos provinientes de la

s copas de los arboles, mariposas gigantes que se cruzaban con nuestras ruedas y monos despreocupados que iban y venian.

Estabamos en Angkor, donde la selva parece

conocer el gran valor de estos antiguos templos de una

de las mayores civilizaciones asiaticas, y los protege ante cualquier amenaza.

Febrer a la platja...

Una "siesta" entre amics...

Tot lo necessari per ser feliç...

Colores de Kampuchea

Hará más o menos una semana que llegamos a Phnom Penh, la capital de Camboya, navegando por el río Mekong.



Un bochornoso calor nos recibió, y nos acompanará a lo largo de todo el viaje por las zonas más tropicales, sin que nos acabemos de acostumbrar a él...
Phnom Penh, ciudad de monumentales templos y pagodas budistas, donde la vida de los monjes transcurre sin immutarse a la vida que hay fuera de ellos. La pobreza, miseria, suciedad y prostitucion son los que realmente nos dieron la bienvenida.
Tras pasar un par de dias deambulando y conociendo los estragos de Pol Pot y su ejercito rojo sobre la población, decidimos viajar hacia las playas del sur del país, en Sihanoukville.



Arena blanca, palmeras y agua cristalina...cabanas de madera tocando el mar, hamacas y el tiempo que quiseramos para disfrutar...todo era perfecto...excepto que todo era negocio de occidentales para el ocio de los occidentales. Los camboyanos, en esta zona de placer occidental, viven en chabolas entre la suciedad, y cons sus ninos de nos mas de 5 anos vendiendo por estas playas de ensueno.

Sin acabar de encontrar nuestro lugar, nos despedimos de Sihanouk ville.
Próximo destino Siem Reap, y los templos de Angkor.

Arribant a Cambodja pel Mekong...

Gaudi y Alicia en el pais de las maravillas

Encuentro entre Gaudi y Alicia en el Pais de las maravillas... asi es como definia en la guia una de las visitas obligadas en la ciudad de Dalat. Y como nosotros del modernismo de Gaudi entendemos un poco, hacia alli nos hemos ido para comparar la Hang Nga Crazy House de Mrs Dang Viet Nga con la Pedrera..
Nada mas llegar ha sido como si el conejo blanco del cuento de Lewis Carroll nos viniera a recibir y hubiesemos caido de golpe en un mundo de cuento y fantasia.
Enormes jirafas que esconden escaleras, te conducen a pequenas habitaciones dentro de los mismos arboles. A traves de puentes como los trapecios y las cuerdas flojas de los circos llegas a la casita de los tres osos, en cuya cama parece haber dormido ricitos de oro.
Paredes azules y mosaicos de cristales hacen que puedas oir el rumor de las olas, a pesar de que estemos en plena montana. Si continuamos por el jardin, y nos agachamos para no quedar atrapados por las gigantes telaranas de cuerda, encontraremos pequenas mesitas, como si estuvieran esperando a los siete enanitos. Desde alli te puedes sentar entre las enormes setas, y observar la magica casa que en su dia una mujer diseno para recordarnos que los cuentos no son del todo fantasias.

Beijing - Saigon

Ahir ens va sorprendre per primera vegada la pluja a Dalat. Desprès d'un viatge per unes carreteres terrorífiques, vam arribar a la nostra ultima parada abans d'arribar a Saigon, i completar així, la primera aventura d'aquest viatge, fer per terra, els mes de 5.000 km que separen Beijing i Saigon... En aquest viatge que ens ha "costat" uns 15 dies, em fet mes de 50 hores d'autobus i unes 40 en tren... Hem passat dues fronteres. Dimarts esperem creuar la tercera, arribant a Cambodja navegant les mítiques aigües del Mekong.


Fa menys de 40 anys aquest viatge ens hagués portat per tres realitats polítiques ben diferents, de la Xina de Mao, al Vietnam del Nord de Ho Chi Minh acabant al govern capitalista, tutelat pels Estats Units, del Vietnam del Sud. Avui aquestes diferencies ja no existeixen, Vietnam es un sol estat que comparteix, amb matitzos, el mateix sistema polític amb Xina. Aquest "capital-comunisme" que dona llibertat al mercat i nega les llibertats individuals a les persones.

El poble de Vietnam, o el seu govern, depèn com es miri, son especialistes en les trampes. Fa prop de 40 anys van plantar cara al exercit mes poderós del mon, que va caure en les nombroses trampes que l'exercit del Viet Cong els havia preparat. Avui un altre "exercit" preparava l'invasio, pacifica, d'aquestes terres acostumades a resistir, els turistes. Però també per a ells tenien preparades les seves sofisticades trampes. Un cop entres al país el circuit esta marcat, una xarxa de tours esta preparada per evitar que et surtis del camí marcat. Estacions de tren i bus a distancies considerables del centre de les ciutats, fan molt complicat arribar pel teu compte als diferents destins que tens planejats. Per aquests viatges tenen preparats els "open-tours" una xarxa d'oficines dedicades a vendre bitllets de bus als turistes, recollint-los al lloc on ells diuen i portant-los al centre de la ciutat per un preu molt ajustat. Despres durant el trajecte fan parades en diferents llocs on intentan colocar-te algun soovenir... Tot molt còmode per al viatger que buscar tranquil·litat i no complicar-se gaire la vida, no era el nostre cas...




(Carretera entre Nha Trang i Dalat)

Deu dies...

Ja portem deu dies d'aventura per aquestes terres tant desconegudes per a nosaltres, fa dues setmanes, i que avui comencem a conèixer una mica... Deu dies on hem canviat l'hora tres vegades... Hem passat del intens i contaminat fred que ens va rebre a Beijing al clima mes propi de la tardor que ens vam trobar a Nanning... Un cop a Vietnam, vam disfrutar de les impagables tardes de primavera de Hanoi per acabar avui en un dia de ple estiu a Hue... Hem creuat Xina en tren de Nord a Sud... Hem passat tres fronteres... Les dues ultimes de nit, en tren i amb un ambient mes propi de les pel·lícules d'espies que d'un viatge turístic... Ahir vam creuar Hanoi en una scooter, de "paquet", i amb les nostres motxilles! Venint cap a Hue ens han trencat el vidre del bus amb una pedra, amb molt mala llet, llançada de matinada... Son moltes coses les que ens han passat en deu dies, les intentarem recordar totes, encara que no sigui possible... el millor de tot es que això no ha fet mes que començar...

Asia en video...

Estadi Olimpic de Beijing

L'aventura de creuar un carrer a Hanoi...

Halong Bay...

Una de piratas....

Despues de casi ocho intensos dias de viaje a traves de Asia, y pasando los dos ultimos en la fascinante pero caotica Hanoi nos cogimos un tour turistico delux (??) para visitar la bahia de Halong.
Dos Huckleberry Finns en un bote de madera en medio de un autentico paraje de piratas.
Contrariamente a lo que siempre hemos pensado compramos dos billetes de dos dias a Halong Bay, pasando la noche en un bote. Y aunque lo que nos vendieron no fue lo que nos encontramos, con el paisaje de nuestro alrededor era suficiente.

La niebla aparece entre las islas, nuestro pequeno bote surcando las impenetrables aguas..., y de pronto, encontramos innumerables islotes de formas fantasmagoricas, com si de un gigante dragon o serpiente marina se tratara, cuya cabeza permanece expectante bajo las calmadas aguas verdes de Indochina.
Escondidos tras un velo blanco de vapor de agua, el motor de los otros botes nos devuelve a la realidad. No estamos entrando al inframundo, solo surcamos las calmadas pero inquietantes aguas de Halong Bay.

Welcome to V I E T N A M !!

El tren hacia Vietnam salia a las 18:30h desde Nanning. Hora de llegada a Hanoi a las 06:00h de la manana. Doce horas de viaje, de las cuales apenas dormimos cuatro. No por falta de sueno, sino por el tiempo que nos tuvieron retenidos en las diferentes fronteras.
Primera parada del tren, a las 21:30h, control en la frontera china. Nunca antes habia pasado una frontera terrestre, y mi primera experiencia es ni nada menos que de China a Vietnam.
De forma inesperada abren la puerta del camarote donde estabamos tres militares chinos conjuntamente uniformados de verde con sus gorras y medallas. Gracias a la traduccion de nuestra companera de literas, le entregamos los pasaportes.
Segundos, minutos eternos de silencio, no porque solo seamos once pasajeros en todo el tren, sino por la impresion y la intimidacion de sus miradas al comprobar repetidamente nuestras fotos, hace que hasta nuestra respiracion se pare para no molestarles en sus rutinarios controles.
Por fin se van, pero no acaba aqui la inspeccion. Todos los pasajeros, incluidos los trabajadores del tren, tenemos que coger las maletas y bajarnos del tren. Volveremos a pasar nuestras bolsas, como tantas veces antes lo hemos hecho en el metro, por los rayos X.
Todo correcto, volvemos todos a subir al tren, este se pone en marcha, son las 23.30h.
Media hora mas tarde, volvemos a repetir el control en tierra vietnamita, pero ahora sera totalmente diferente. Otra vez todos a bajar del tren con nuestras mochilas. Rellenar formularios, entrega de pasaportes, esperar y pagar 1 yuan (moneda china) por persona. Esta es la rutina fronterera en Vietnam.
Mientras esperabamos en la estacion a que nos devolvieran nuestra documentacion, nos fijamos que en una de las paredes hay diferentes relojes con la hora de distintas ciudades del mundo, pero falta uno. Nos acercamos curiosos a leer el nombre de la ciudad cuyo reloj faltaba...New York...EEUU...no creemos que sea un simple reloj estropeado...

Good morning Vietnam!!

Two tickets to Hanoi please...

Arribada ahir a les 20.05 a la ciutat de Nanning, ciutat mes important del sud de Xina... La ciutat com es podia intuir a les guies de viatges no te res que valgui la pena visitar, una gran avinguda i poc mes... Però ens serviria com a base per arribar al Vietnam, situat a poc mes de 100 km de la ciutat.

Acabats de baixar del tren vam trobar una oficina dedicada al turisme, allà vam comprar els bitllets de bus cap a Hanoi que sortiria a les 8 del mati del dia seguent . Un cop al hotel que havíem trobat en una guia i aconseguir una bona habitació doble amb lavabo i TV per poc mes de 12 euros, tot semblava que havia estat molt facil... Massa fàcil...

A les 7.30 hem anat cap a la oficina on ens van vendre els bitllets, sorprenentment ens diuen que no hi ha lloc tot i haver pagat el dia abans... Sense gaires problemes ens tornen els diners i amablement ens indiquen que a la estació de tren, a 20 metres de l'oficina, podríem comprar els billets de tren que sortia aquesta mateixa tarda...

Ens dirigim cap a la guixeta que venien els Internacional Tickets, alla un home ens diu que els bitllets costen 500 yuan, donem els diners i l'home, sorprès, ens diu que son 500 per persona, no portem prou a sobre i li demanem que ens torni els diners... Un cop tornem a la guixeta, desprès de treure 500 yuan mes del Bank of China, els tràmits s'han complicat... Ara a part del home hi ha una dona, que sembla de graduació superior, ens demanen passaports (que revisen meticulosament), ompli'm un formulari i ens fan uns billets diferents als que ens anaven a donar en un primer moment... Mentrestant la cua que es forma darrera nostre arriba a les 10 persones, ràpidament s'acosten tres policies i un quart filma l'accio amb video sense disimular en absolut... Un cop l'home ho te tot revisat, omple 4 o 5 fulls, grapa els nostre "expedient", la dona dona el "ok", i per fi, ja tenim els bitllets...

Un tramit que l'home anava a fer en un minut s'ha allargat gairebé un quart d'hora amb la presencia de la supervisora... així es el sistema, tothom fitxat, tot artxivat, tot controlat... Em recorda altres sistemes de control social i policial, això si, aquí son menys sutils...

Hi friend !

Mientras avanzaba el tren hacia el sur de China, nos hemos ido despidiendo silenciosamente de Beijing, ciudad de grandes contrastes que no te deja indiferente. Sabiamos que volveriamos al final del viaje asi que el adios no ha sido tan amargo.

El viaje en tren desde Beijing a Nanning, ha sido de casi 30 horas, en un minusculo camarote con dos literas.
El camino desde nuestro alojamiento en Beijing a la estacion de tren, ha sido una odisea, cargados con nuestras mochilas metro arriba metro abajo. Nuestra sorpresa ha sido mayor cuando hemos llegado a la inmensa estacion de tren, donde todo estaba en chino y decir que estaba abarrotado de gente es poco. Pero alli estabamos nosotros, los unicos occidentales que intentaban averiguar de donde salia su tren mientras miles de orientales con sus bolsas, maletas, mochilas iban y venian.
T5, nuestro tren con destino a Nanning que partia a las 16.15h. Ya en nuestro camarote y orgullosos de haberlo encontrado, solo nos faltaba conocer a nuestros companeros de room... estabamos un poco nerviosos...pero a los pocos minutos entraba una familia del sur de China, el padre, la madre y un nino de 10 anos, que ha hecho que nuestro viaje de 30 horas haya pasado volando. El unico que hablaba ingles, y con mucho interes nos ha preguntado, hemos reido, intercambiado monedas, aprendido palabras en chino, incluso probado su comida...
Con Lou lan tou, nuestro young chinise friend y su familia, hemos podido conocer lo cercana y amigable que puede ser la gente d

e aqui, esperamos poder conocer a mas...

Primer va ser l'Illa Diagonal... ara el Niu de Beijing...

Visita al Estadi Olímpic de Beijing, conegut com "el Niu", un s'ha d'afanyar per poder veure'l, a dia d'avui ja no hi ha la gespa, tampoc esta el peveter... i en breu igual potser no queden ni les grades, ja que el Niu es convertira en un centre comercial... "Xina is different"

Entrando a la Ciudad Prohibida...Palacio Imperial donde vivian los emperadores, y no podian entrar los ciudadanos...

Soñando con sueños prohibidos...

Em desperto... Miro el rellotge i son les dues de la matinada... però ja es de dia... ja estem arribant... ja surt el sol... Torno a mirar el rellotge i canvio l`hora, per segona vegada en poc temps, ja no son les dues ara son les vuit... El temps es relatiu... Com tantes coses...

Aterrem al aeroport de Beijing, capital de la Xina comunista, venuda al McDonalds, al KFC i al COI... Mai havia vist un aeroport així... Es espectacular, molt gran... molt nou... Arribem al control d`immigració, nomes un cop he passat un, fa molt anys, un senyor negre amb cara de pocs amics, va ser l'encarregat d'avaluar si em deixava passar per la porta d`un aeroport, amb nom de president mort en estranyes circumstancies, o havia de tornar cap a casa... Aquesta vegada son dos orientals amb cara d'indiferència qui han d'avaluar si puc passar a veure com creix la potencia econòmica emergent mes gran del mon... Son dos, els entrego la documentació, els dos miren la foto del passaport, em miren, tornen a mirar la foto, somriuen, diuen quelcom i... "pam" "pam"... dos segells i que passi el següent... això si, abans de passar el següent es canvien els llocs, ara el que abans nomes mirava també posara els segells, així tot el dia (potser tot l`any... tota la vida?)

Ja estic dins, he tingut sort, poc abans del control he vist un expositor amb un cartell que en xines i angles advertia "objectes prohibits", entre ells, un plàtan, he tingut sort, m`encanten els plàtans, hagués matat per tenir un plàtan (tenia molta gana), però per sort no el tenia, hagués estat un problema, es un "objecte prohibit"... Intentem saber com agafar el tren que ens ha de portar al centre de la ciutat, però ningú parla angles, ningú parla angles en un aeroport...

Després d`arribar al hostel i deixar les coses anem a fer una volta per la ciutat... Policia i militars estan presents a tots les carrers, totes les estacions, tots el monuments, tots el passos subterranis.... hi ha control de bosses amb raig X a totes les estacions de metro i passos subterranis, inútils ja que mai ens registren els voluminosos abrics que el fred ens obliga a portar. Sembla tot una falsa sensació de seguretat, tot i que després d`estar varies hores voltant, potser el que es busca es una falsa sensació d`inseguretat.

Arribem a Tian ANmen, la mítica placa, una de les mes grans del mon, però també de les mes tancades, nomes compta amb 4 o 5 accessos vigilats per policia i exercit, amb mes raig X i detector de metalls, a nosaltres no ens registren, però als autòctons si... Al final de la placa una foto immensa del heroi nacional, Mao, rodejat per banderes roges, sota la foto hi ha l`entrada a una de les visites obligades, no recordo el nom, miro el mapa, "la ciudad prohibida"... Mai millor dit...